......JA TORNEM!!!!

.......doncs sí, si algú de vosaltres llegeix el blog avui mateix i si es que no és molt matiner, ja ho farà mentre estem volant cap a casa.

Feia alguns dies que ens preguntavem: -com acabarem el blog?-, -com será el comentari final?-.............

Ara ja ho sabem. És un agraïment a tots els que ens heu seguit des de casa i ens heu fet sentir més propers amb els vostres comentaris.
I practicament res més, perque tornem depresa i correns i sense temps de res, perque ahir la "yaya" de la Sandra va morir.........i tornem per estar amb la family.

Ens quedarà pendent el sudest asiàtic per l'altre "dosmil i pico"............

Adeeeeu!!!

LA SEGONA IMPRESSIÓ TAMBÉ CONTA..............INDIA

Hola!!!

Fa uns dies que estem per Tailàndia on hem acabat d'amanir l’últim comentari de la India:

A nivell humà les grans ciutats sempre son molt mes dures que les poblacions mes petites o si mes no més turístiques…….. amb el tren ens vam anar allunyant de Delhi i poc a poc vam anant deixant enrere les muntanyes de basura, encara que malauradament mai del tot, i desgraciadament el que tampoc vam deixar de veure va ser gent vivint, bé, es mes correcte dir malvivint al carrer, a les estacions de tren o sota un pont.............Si, aquesta es la realitat d’un dels països emergents que econòmicament està creixent a pas de gegant però que a nivell social i humà no fa ni passes de formiga!!

La nostra primera parada va ser Agra. Aquí vam estar de sort!!! vam estrenar hostel!!!! Per ser el primers clients ens van preparar dolcets típics de benvinguda, esmorzars típics del nord, del sud......... una atenció superpersonalitzada........... tot un luxe!!
Agra és on es troba el Taj Mahal, una de les set meravelles del món (la nostra cinquena del viatge). Per evitar la calor, l‘aglomeració de turistes i veure un Taj amb una llum especial diuen que la millor hora es quan surt el sol, i us podem dir que surt molt i molt aviat!!!! sobretot quan has arribat tard i cansat d’una jornada de tren el dia anterior..........jajajajaja!!Però val la pena la matinada! És una obra mestra feta a mà!!! No sabem si és perquè es un dels pocs llocs de la India que hem visitat, que no hi ha gent per tot arreu, soroll continuo, escombraries o vaques voltant pel carrer......... però aquest edifici de marbre blanc ens va inspirar calma i tranquil•litat.



Continuant la ruta del triangle d’or (Delhi, Agra i Jaipur) vam arribar a la ciutat rosada, Jaipur. Li diuen així perquè en un moment de la historia van pintar tots els edificis de color de rosa. Actualment a la ciutat emmurallada, es a dir a l’antiga, encara li queda el color rosat, però la veritat es que els edificis estan molt mal conservats. El que més ens va sorprendre d’aquesta ciutat o d’aquesta regió del Rajasthan és que no està tan extremadament bruta com les demés. I la veritat es que vam agrair no estar contínuament envoltats de basura !!!

De Jaipur vam marxar cap a Varanasi, i a l’un demà de la nostra arribada, amb la sortida del sol, vam anar al riu Ganges a veure des d´una barqueta com els hindús fan el ritual del bany matinal; encenen espelmes, cremen incens, fan ofrena de flors i incineren als seus morts al marge del riu. Des d’un punt de vista gens espiritual però molt realista, aquesta pràctica no és molt higiènica que diem.......... on els uns es banyen o es renten les dents.......... els altres, uns metres més enllà i en el millors dels casos, tiren les cendres dels morts o, en el pitjor d’aquests, llencen directament els cossos sense vida de leprosos, embarassades, ofegats al riu o mossegats per una Cobra...... (en aquests casos, no cremen al difunt perquè consideren que el cos ja està purificat). També et pots trobar que un nen està fent “caca” en un dels ghats (escales on s’accedeix al riu) i aigües-avall, la gent està fen el seu el bany “purificador”!!!. Higiènic, higiènic......... no és, no??

Dilluns, 5 d’octubre.
.......doncs demà ja marxem cap a Tailandia; i finalment i desprès d’haver canviat de decisió unes 10 vegades en dos dies i que ja teníem fet un dia de viatge cap allí, hem decidit no anar als himalaies perquè per arribar a la zona de trekking necessitàvem uns 3 ó 4 dies de bus (tot i que “nomès” estavem a uns 400 km però les carreteres per aquí són pistes de muntanya!!) i uns 2, 3 ó 4 dies més per aclimatar-nos a l’alçada, més 5 dies del trekk, vol dir que a mitats d’octubre hauríem estat gairebé a 5000 m. d’alçada. I per aquestes latituds i altituds, el marge raonable perquè comencin a caure les primeres neus que deixen la zona aïllada durant 8 mesos a l’any, és cap a la tercera setmana d’octubre o finals de mes..........
O sigui que vam dir: “hasta aquí hemos llegado!!”, i vam anotar aquest trekking a la nostra llibreta de coses que ens han quedat pendents durant aquests mesos de viatge i que, si podem, farem algun dia.................

Durant aquest impàs de “.....anem o no anem.....”, vam estar vivint en una colònia de refugiats tibetans anomenada ClemenTown a la ciutat de Dehrandun comprovant que, per sort, al món encara hi ha gent amb uns ideals fantàstics tot i que per desgràcia no són els que regeixen als nostres polítics..........ni a molts de nosaltres mateixos en la societat actual del “primer” món.

.............ah!, i ja us podem dir molt convençuts que, si no és fent un trekking per les muntanyes, si algun dia ens perdem no ens busqueu pas per la India!!









Xavi i Sandra

INDIA........... LA PRIMERA IMPRESSIÓ ES LA QUE CONTA?

Hoooola gent!!!, ja os escrivim des de la India......., tot i que de moment les coses ens estan sortint una mica tortes. O no!. Ara os expliquem:

Inicialment els plans que vam fer, desprès d’arribar a Delhi i intercanviar experiències amb altres viatgers, eren anar cap al nord a la zona del Spti Valley (al nordest de Manali), que és una vall situada en els Himalaies indis, a la frontera amb el Tibet i estar allí fent un trekking circular a uns 4.700 mts d’alçada; ja teníem ganes de fer una mica de natura i d’esport desprès de l’empatxada de xinos que havíem tingut.......jajajaja!!!

Vam estar 2 ó 3 dies planificant les “etapes” de l’aclimatació a l’alçada que inevitablement teníem que fer (desgraciadament ja hem perdut tot el que havíem aconsseguit a sudamèrica!!!) i del trekking que volíem fer.
La cosa pintava fantàstica i ja teníem un mono de muntanya i de moviment i d’exercici i de cremar adrenalina que no ens el trèiem de sobre.......però vam tenir que esperar un parell de dies més abans d’iniciar la nostra “expedició” perquè no va acabar de quadrar el nostre plannig amb el d’un noi indi amb el que ens havíem de trobar a Delhi per anar junts a Dherandun per tal de conviure uns dies amb una família indú.
ggrrrrrr......estavem que ens pujavem per les parets de tanta inactivitat!!!!!

I per fi va arribar el dia en el que havíem de marxar cap al nord. I justament aquell mateix dia ens enterem que el dia abans havia hagut unes pluges bestials per aquella zona, amb la carretera que nosaltres teníem que passar tallada, més de 200 pobles inundats i les preses al màxim de la seva capacitat i en estat d’alerta per un possible trencament!!!!!!!!!

La nostra primera reacció va ser de frustració i de: –“merda!, quina mala sort que hem tingut. Ara haurem d’esperar encara uns dies més!!!”-

Unes hores més tard ja vam ser conscients de que realment havíem set molt afortunats perquè la magnitud dels desastres originats per les pluges eren realment esfereïdors i no ens va quedar més remei que replantejar la nostra ruta per la India a la espera de poder anar cap al nord si la meteorologia millorava (a data d’avui, 3 dies desprès de l’inici de les pluges, la situació encara és pitjor amb lo que pràcticament em descartat poder fer-lo. Haurem de tornar un altre any!!!..........jajajaja!!!)
(quan vam estar a Cuba, davant d’una situació que per nosaltres era aparentment negativa, una senyora ens va dir: “.... a veces, lo que sucede conviene.....”; quina raó que tenia!!!)


I per tant, en aquests moments els nostres plans són anar a Agra a visitar la cinquena meravella del món al nostre viatge, a Jaipur o també anomenada ciutat rosa pels seus colors i a Varanassi; la ciutat dels morts.

A dia d’avui (demà ja marxem cap a Jaipur) ja os podem dir que la nostra primera impressió de la India que estem veien no es gens gratificant.
Ja sabíem que ens ho trobaríem però veníem amb la incògnita de la magnitud real de la situació i de l’impacte que ens podia causar.

Ara que ja ho em vist os podem dir que per nosaltres això no té cap mena de sentit.......:

Realment i literalment, hi ha molta gent que viu a les basures!!!!!. No us ho podeu imaginar!!!; a sobre de muntanyes de basura totalment putrefacta i en estat de descomposició, tant orgànica (restes de menjar putrefactes i defecacions animals i humanes) com inorgànica (plàstics, envasos......), juguen els nens, mengen les persones............
No es que tot estigui brut; es que és un autèntic abocador!!!!!!

Hem vist molta gent vivint en unes condicions infinitament pitjor que qualsevol animal del primer mon. Sí, fins i tot molt pitjor que els gossos vagabunds que volten per qualsevol ciutat del primer mon. Aquí, qualsevol contenidor d’escombreries del primer mon seria un veritable luxe per aquestes persones. Lamentable, molt lamentable!!!!, i difícil d’assimilar quan veus que hi ha gent que l’únic que poden fer es vagabundejar tot el dia i cada dia per buscar alguna cosa per menjar entre les escombreries; en competència directa amb els gossos i les rates...............

Hi ha gent que diu que a la India s’ha de buscar l’espiritualitat de les persones, però no sé si és espiritualitat o, resignació, derrota i frustració el que aquestes persones emanen i reflexen al seu rostre.............

Sí, sí, i ja sabem que aquesta no és la única India que existeix, ja sabem que existeix la India turística i que el sud es molt diferent i la zona nord també,.......... però aquesta també és una de les lamentables realitats que existeixen.


Bé, tal i com vagin passant els dies ja os explicarem com evolucionem però de moment aquesta es la nostra primera impressió..............



Sandra i Xavi

LA XINA MANDARINA.......NO MOLA!!!

Eo gent!, ja estem aquí un altre cop..............

Bé, com algun de vosaltres ja sap, no es que haguem estat amagats durant un mes i mig ni que haguem decidit no penjar cap més foto ni cap més comentari al blog...........simplement es que hem estat per la Xina!!!!!.
I potser direu: -i que?-
-doncs nosaltres tampoc ho sabíem abans d’arribar, però resulta que a la Xina nomes et pots connectar a un número limitat de pàgines web-
Fins i tot una noia xinesa amb la que vam estar compartint habitació una nit ens va dir que també es controlen els correus electrònics!!!!
A més a més els programes de TV que suposadament són en directe, realment NO ho són!!!!. Porten un desfasament d’un parell de minuts per si es digués o es produís algun aconteixement que al govern xinés no li interesses que es veguès a la Xina, doncs ho tallarien immediatament................... MOLT LAMENTABLE!!!; com qualsevol altra forma de coartar les llibertats individuals de les persones!!!.

Nosaltres vam arribar d’Australia a Hong Kong, i l’impacte és realment BRUTAL (més avall os expliquem perqué) i un cop vam obtenir el “permís” per entrar a la Xina vam iniciar el nostre recorregut que tot seguit os expliquem:

(el seguent comentari el vaig escriure el 17 d'agost des de l’autobus nocturn que ens va portar des de Hong Kong fins a la nostra primera parada a la Xina; Xiamen i Gulanyu, sense saber que des de la Xina no ens podriam connectar!!)

HONG KONG!!!!……però encara no estem a la Xina!?!¿¡?
Nihao!
Hoooola a tots!!!!.............com va l’estiu?, molta calor?, i les vacances?.....

Nosaltres, amb aquesta mala costum que ja hem agafat darrerament, ja em tornat a canviar de país,....i de cultura,.......i de clima,......i d’hemisferi.............ja estem a Hong Kong!!!!

Potser semblarà que sempre diem el mateix, però es que contínuament són uns canvis brutals de tot, i la veritat es que cada cop els assimilem millor i ens consta menys adaptar-nos. Quan fem la segona volta al món ja estarem del tot acostumats..........jajajaja!!!

Fa 4 dies estàvem a Austràlia, un país amb una densitat de població molt baixa (25 milions d’habitants en tot un país enorme); pots estar quilòmetres i quilòmetres conduint sense trobar cap població ni cap esser humà, i quan trobes alguna població totes les cases estan separadíssimes l’una de l’altra.........ah!, i evidentment són unifamiliars i d’una sola planta. No hi ha aglomeracions de gent, ni cues, ni embussos de tràfic...........

I de repent arribem a Hong Kong, amb una densitat de població de 130.000 hab/km2!!!!!..........sí sí, no se m’ha colat cap zero de més. Tota Lleida embotida en un km2!!!!!!. Os ho podeu arribar a imaginar!!!!. És la ciutat del món amb més gratacels (té el record Guines); moltíssims més que Nova York!!!!!.
Les estacions de metro no són grans..........són immenssississimes, els centres comercials són com ciutats dintre de la pròpia ciutat; has de passejar per Hong Kong Island sense poder anar directament a nivell de l’asfalt pels carrers perquè està “reservat” al transit rodat; t’has de moure per un laberint de passos i de “carrers” a diferentes alçades i vas “saltant” de centre comercial en centre comercial i de gratacels en gratacels pels passos aeris o subterranis que ho comuniquen tot pel seu interior!!!!!.
I es que aquí l’espai físic és una limitació amb la que han de lluitar de manera molt enginyosa; no hi ha ni un mil•límetre quadrat desaprofitat!!!


Respecte al menjar; les seves “xuxeries” i els seus “fruits secs” sí sí, lo (que ens fotem quan anem al cine: els pistatxos, les pipes, els cacahuests, els conguitos, etc) són musclos secs, llangardaixos secs, calamars secs, ranes seques, algues seques, bolets secs, potes de pollastre com a bullides.....i infinitat de coses que no sabem identificar el que són i que pràcticament no hi ha manera de saber-ho, perquè...............molt poca gent parla anglès!!!!!!

........i tal i com us deia al començament; encara no hem arribat a la Xina!!!!!.

No no, Hong Kong és una cosa rara. Jo no ho sabia abans de començar el viatge, però tot i formar part de la Xina, Hong Kong funciona com un país totalment independent, amb les seves pròpies fronteres i duanes (per entrar a Hong Kong no et demanen cap tipus de document, però per entrar a la Xina continental has d’aconseguir un visat omplint uns formularis d’aquells estúpids on et pregunten el nom del teu pare, quines intencions tens al visitar la Xina, ón aniràs, volen una foto teva, etc, etc, etc). Hong Kong és un país totalment “obert” al món occidental capitalista, col.lonia anglesa fins fa 4 dies i amb uns costums i comportament pràcticament europeus, osigui que això encara és “bastant” paregut a Europa.

Imagineu-vos el que ens trobarem a partir d’ara !!! (avui ja estem viatjant cap a Xiamen, que serà la nostra primera parada a la Xina)..............on qualsevol ciutat de les que ni surten als mapes tenen entre 4 i 5 milions d’habitants, les ciutats “petites” tenen 12-18 milions, i les “normals” 30 !!!!!.........jajajaja!!!!; que os sembla?

Bé, en pic haguem patit-disfrutat-experimentat-superat el primer contacte amb la Xina profunda os ho expliquem............

Zaijian!!!!


(el seguent comentari l'hem escrit un cop em retornat a Hong Kong desprès del nostre viatge per la Xina continental)
XINA

Com ja haureu vist, no tenim el bloc actualitzat des de fa dies, i tampoc donem senyals de vida des de fa temps perquè a la Xina no hi ha accés lliure a internet; nomes es pot accedir a un número molt limitat de pàgines, i l’ús que en fas ens han dit que està totalment controlat.
De fet, abans d’entrar al país ja t’estan controlant perquè has de demanar un permís omplint uns formularis i adjuntant fotos teves dient els llocs on vols anar. Aquest permís tarden uns 5 dies a donar-lo, i depèn de qui siguis o depèn on diguis que vols anar doncs no te’l donen, i no pots entrar al país. Ah!, també t’adverteixen que si en algun moment de la teva estada en el país anessis a algun lloc que no has informat prèviament podries tenir problemes..........



De la Xina, os avançarem que és el país que menys ens està agradant; i os explicaré perquè:
Abans d’arribar aquí teníem el concepte d’un país tradicional, amb una cultura mil•lenària totalment diferent a la nostra, poblets tradicionals amb arquitectura oriental (tal i com surt a les pel•lícules) i la típica imatge de pontets de pedra i xinitos amb el barret de palla cultivant els camps d’arròs............
Doncs bé, tot això ja no existeix!!!!!. Tot és artificial i encarat al turisme i amb un creixement econòmic brutal en un sistema de capitalisme molt accelerat.
Vam tenir la sort d’estar uns dies vivint en casa d’una familia xinesa, i dos dies més vam estar compartint habitació amb una noia xinesa, i tots ens van dir el mateix: “la Xina, ja fà 4,5 ó 6 anys que ja no és la Xina!!”.

Penseu que és un país amb mil tres cents milions d’habitants (sí sí, 1.300 milions; un de cada cinc habitants del planeta esta a la Xina!!!). Els “poblets rurals” tenen 800.000 habitants !!!!!. Per tot arreu on estiguis o vagis trobes autèntiques marabuntes de xinos que van sempre amogollonats i obrint-se pas els uns dels altres a cops d’espenta, perquè realment no hi caben!!!!. I per ells es lo més normal del món; peguen espentes, s’arrollen els uns als altres, s’agolpen a les entrades dels llocs (estacions de tren, metro, bus, restaurants, botigues, etc), no respecten les cues; bé realment es que no saben fer cues!!!; van tots com una estampida!!!. A les ciutats es veuen restaurants amb capacitat per a mils de persones!!!.

El “paisatge físic visual” actual de la Xina, és el d’un país amb un funcionament capitalista super ferotge i ultra-modern amb ciutats i edificis supernous i en continu creixement!!!!. Vagis on vagis estan construïnt gratacels i infraestructures viàries faraòniques (ponts immensos per travessar rius o valls, noves línies de trens d’alta velocitat, noves autopistes, etc) osigui lo contrari de lo que teòricament hauria de ser; un país tradicional i comunista.
A nivell urbanistic, ens van dir que els darrers 6-8 anys ha crescut i està encara creixent a un ritme i en un volum que realment, NO US EL PODEU IMAGINAR!!!!. S’ha de veure per fer-te una lleugera idea.

Lo pitjor de tot es que tota la “arquitectura” tradicional xinesa (el Hutong) l’han derribat per poder construir les mega-citutats. És molt trist, però ja nomès queden zones en alguna ciutat o pobles tradicionals totalment restarurats i encarats a que els puguin visitar els turístes, tipus Port-Aventura!!!.

Aquí tot és tecnologia punta, modernitat i infraestructures úniques en el món..........................i el problema és que tot això no existia fa 10 anys; llavors encara era un país rural i tradicional.................i per tant des d’un punt de vista social i humà , aquesta gent encara no han tingut temps d’evolucionar i adaptar-se al seu nou entorn físic, i encara tenen els costums i els hàbits rurals de poble (salvant les distàcies, però es la mateixa imatge de les pel•lícules del Paco Martinez Soria quan anava del poble a la ciutat amb les gallines al cistell!!).
Són bruts; ho tiren absolutament tot al terra (bosses, papers, envasos, buritlles, menjar, etc), encara que la veritat es que tot està molt net perquè hi ha autèntiques legions de gent netejant continuament. Encara no han arribat a la fase de aprendre que és molt millor no embrutar que netejar.
Són maleducats (almenys des del punt de vista occidental); estan tot el dia escupin al terra i es fan rots en públic (estiguin on estiguin).................jajajaja!!!!. Però clar, ells no tenen la culpa!!; tota aquesta gent “ahir” eren camperols que vivien en zones rurals cultivant arròs i avui viuen en grans ciutats i treballen en les grans fàbriques. Ningú els ha preparat per aquests grans canvis en tan poc temps i ells no han tingut encara temps d’adaptar-se.


Tot això combinat amb el règim polític autoritari fà que, per mi, la Xina actual sigui un país “infumable”. Poc abans d’iniciar el nostre viatge vam anar a una conferència de la Rosa Maria Calaf, que va ser molts anys corresponsal a la Xina, i va dir que realment ningú sap que passarà realment a la Xina degut a aquests canvis tan grans en un període tan curt de temps, i que a nivell mundial tot hom està força preocupat per la repercussió que pot tenir.

Ja sabem tots que, per desgràcia, en aquest món lo que més interessa a tot hom són els diners, i en aquests moments a “tot hom” li interessa aquest creixement brutal però desproporcionat que està tenint la Xina perquè és un potencial de consum extraordinari, osigui que molt me temo que això no nomes no pararà sino que cada cop serà més ràpid.

Els tres o quatre dies que vam estar vivint en casa d’aquesta família xinèsa, quan els hi vam dir que com podia ser que pel carrer nomes hi hagués botigues de super moda a preus desorbitats i veguessis passar un munt de Porsches, Mercedes, BMW i Ferraris, ens va fer una reflexió bestial: “no us despisteu; això que esteu veient nomes representa al 5% dels xinesos que actualment tenen capacitat de consumir, el que passa es que un 5% de 1300 milions són 70 milions!!!!!!!”

Actualment nomes poden “consumir” aquest 5% dels xinesos, osigui que imagineu-vos el que serà quan aquest percentatge s’incrementi i tots puguin comprar Coca-cola, mòbils, cotxes, aires acondicionats, roba, gelats, sabates, o veure vi o vullguin jugar a tennis o a paddle, etc, etc, etc..............................
Ens deia ,aquest home xinès que vam estar vivint a casa seva, que actualment qualsevol negoci a la Xina té unes perspectives d’èxit bestials perquè els consumidors potencials són molts milions; i cada vegada en seran més!!!.

Aaaaaaaara s’enten que quan l’Obama o qualsevol altre líder mundial ve a la Xina, ni se’n recorda de que en aquest país no es respecten els drets humans i es condemna a mort a la gent pels seus ideals, ..............i es baixa els pantalons perque l’únic que vol es tancar un bon acord comercial per poder vendre a la Xina els productes que es fabriquen en cada un d’aquests països, amb la excusa de que estan col•laborant amb el desenvolupament del país.........jajajaja!!!!............exactament lo mateix que fan amb els paísos sudamericans per on hem viatjat, i també igual que fan amb els paíssos africans!!!!!............no?...........jajajajajajajajaja!!!. Quanta hipocresia!!!. Com diu el refranero espanyol: “poderoso caballero es don dinero”


I nosaltres, des del punt de vista estrictament turístic hem fet un recorregut de gairebé 6.000 km passant per ciutats com Shanghai, Pekin, Xian i em estat a la que diuen que és la vuitena meravella del planeta; l’exèrcit dels guerrers de terracota de Xian, i per suposat, a una de les 7 meravelles del món; la gran muralla xina:
Des de Hong Kong vam anar direcció cap a Shanghai amb una parada de 3 dies a la petita illa de Gulanyu. Allí ja ens vam adonar que viatjar per la xina no seria fàcil: no trobaves llocs per dormir si no els havies reservat amb molta antelació, els bitllets de tren els havies de comprar 10 dies abans, i en una teòrica illa tranqui-la cada dia arribaven milers i milers de xinos en autèntiques marees humanes que ho invaien tot..............jajajaja!!.
Ah!, i a més a més també vam descobrir que trobar algú per parles una mica d’angles era com trobar una agulla en un paller!!!!. Has d’estar tot el dia com si juguessis al joc de les pel.lícules, osigui gesticulant i fent mímica perquè l’altra persona adivini el que vols...........jajajajaja!!!. I lo més bo és que realment no saps mai si t’han entès o no, perquè tu tampoc entens res del que et diuen!!!!. Penseu que ells no entenen el nostre alfabet, ni nosaltres el seu, osigui que ni tan sols amb les coses escrites en un paper et pots fer entendre!!!, i a més a més moltes de les gesticulacions que fem amb les mans (els números, el menjar, la gent, etc) a la xina tenen altres significats i ells ho fan gesticulant de manera diferent................

Des de Gulanyu vam anar cap a Shanghai, la que els xinesos diuen que és la ciutat de la xina del futur (la xina del present diuen que es Pekin, i Xian diuen que és la xina del passat).
Shanghai és una ciutat de més de 30 milions d’habitants i que per afegir encara més emoció a la cosa està tenint lloc la “Expo” del 2010.
No havíem vist mai una ciutat amb tanta gent!!!! Realment no hi cabíem pels carrers i la gent havia d’envair la calçada per poder avançar, amb lo que els cotxes i autobusos no es podien moure!!!!.........una bestiada!!!!


Des de Shanghai vam anar cap a Pekin, i tot i que també és un monstruo de ciutat, la sensació no és tan angoixant com la de Shanghai.
A Pekin vam anar a la Ciudad Prohibida, la plaça de Tiananmen i a la Gran muralla xina.
1.- La Ciutat Prohibida és una ciutat enmurallada dintre de Pekín i que va ser la “ciutat” en la que vivien els emperadors de les dinasties Quing i Ming, i on “el poble” tenia prohibida l’entrada. No va ser fins a fundació de la Republica Popular Xina i per tant la fí de les dinasties d’emperadors xinesos que es va poder entrar.
2.- La plaça Tiananmen és una extensió bestial de ciment en mig de Pekin, tot i que ens la imaginàvem molt més gran que la sensació real que vam tenir, perquè té una sèrie d’edificacions al seu centre que trenca una mica la sensació de grandària. Allí també es troba el monument a la bandera, que dintre de la fantasmada i continua demostració de força que fa el govern xinès amb la presència continua i per tot arreu de l’exèrcit, està contínuament custodiada i “controlada” per un munt de soldats.
3.- La Gran muralla xina: la quarta de les set meravelles del món que visitem en el nostre viatge, i realment no ens va defraudar. La veritat es que és BESTIAL, des d’un punt de vista de les dimensions (20.000 km de llarg, uns 9 m d’alçada i uns 5 d’ample) i de la capacitat de planificació i feina d’execució. Aquí la teniu en aquest vídeo, però es impossible fer-se una idea de que és la muralla xina quan la tens davant dels teus morros, i veus lo gran que és quan estàs a sobre, i veus que es perd en l’horitzó desprès de remuntar muntanyes, muntanyes i més muntanyes...............



Des de Pekin vam tirar cap a Wutaishan, que es un petit poble (uns 600.000 habitants........jajaja!) en una vall i amb un munt de temples budistes repartits per tota aquesta vall i per les muntanyes que la rodegen. És una zona de peregrinatge de monjos budistes. Allí vam “fer” una mica de natura i algun trekking fins algun dels monestirs de les muntanyes.
Home!, la veritat es que va ser interessant la sensació de veure als monjos amb uns mòbils de quasi última generació i als temples funcionant com verdaderes empreses privades amb una jerarquia clarament marcada on hi ha els dropos que viuen sense fotre res i els “penjats” que els hi han menjat el coco i treballen per ells a canvi de res!!!............


Des de Wutaishan van tirar cap a la ciutat murallada més antiga de tota la Xina, Pingyao, on esperàvem per fi trobar alguna cosa tradicional xinesa, però va tornar a ser una ciutat-espectacle com Port Aventura amb tot de paradetes de souvenirs turístics!!!


Des d’aquí vam anar fins a Xian en un tren en el que l’aglomeració de gent que hi havia als vagons era angoixant; anàvem més apretats que quan els porcs viatgen als camions cap a l’escorxador!!!!
A Xian vam anar a veure l’exèrcit dels guerrers de terracota...............espectacular!!!!. Un exèrcit real de més de 6.000 guerrers a tamany natural i tots diferents l’un de l’altre, amb els caballs, les carroces, els arquers, etc, etc, etc. Digne de veure!!!

Vista la muralla xina i vist l’exèrcit dels guerrers de terracota, sembla ser que això de fer les coses a lo bèstia ja era habitual a la xina fa uns quants segles...............jajajaja!!!.



Des de Xian vam anar cap a Chongqing on ens vam embarcar en un vaixell ple de xinos per recórrer el riu Yangtzé al seu pas per les “tree big gorges” fins arribar a la Gran presa de les tres gargantes a Yichang.
Un recorregut de tres dies molt divertit!!!!........fins i tot vam comentar amb la Sandra que si algú ens veies en aquell moment des del Google-earth, en una barca al mig del Yangtzé, rodejats de xinos, sense entendre res de res de el que ens deien i a nostra bola, hauria dit: “que foten aquest parell de penjats aquí al mig”!!!
Respecte al Yangtzé, dons és un riu espectacularment gran on no paren de navegar vaixells enormes (granelers, de contenidors, de passatgers.......), i de la Gran presa de les tres gargantes, doncs la veritat es que no ens va impressionar; potser perquè ens la imaginàvem més gran i potser també perquè un cop feta no dona la mateixa imatge de grandiositat que mentre l’estaven fent (jo vaig veure un parell de reportatges de la seva construcció i em van impressionar molt!).

En pic vam desembarcar vam enfilar cap al nostre últim destí abans de retornar a Hong Kong per volar cap a Delhi; Yangshuó, que ens van dir que era un petit poblet molt tranquil, per relaxar-se, gaudir de la natura, passejar pels camps cultivats d’arròs a la vora del riu................jajajajajajajajajajaja!!!!!!!!!!. Allò era com cent vegades Salou el 15 d’agost!!!!!. Un indret totalment encarat al turista i evidentment ple a tope de xinos.............


Ara ja estem a Delhi; fa dos dies que em arribat però entre el jet lag, la nit que vam passar sense dormir i la cura de desintoxicació que em de fer d’estar continuament rodejats de multituds de xinos per tot arreu, encara no hem sortit del hostel!!!.

Estem agafant forces per encarar la India, que per lo poc que em vist, patirem les gairebé les mateixes multituds humanes que a la xina, però en ciutats velles, pulverulentes, on els edificis són barraques a punt de caure i la basura i la merda s’acumula per tot arreu................però fins i tot així creiem que pinta molt bé perquè és un país on altres viatgers ens han dit que es pot disfrutar molt de la natura i de la gent................

Bé, en pic ho haguem viscut ja us ho explicarem...............

Adeeeeeeeeuuuuu!!!!!!!



Xavi

DEL ARRECIFE DE CORAL AL DESERT

………..ja està feta!!!; ja vam fer la immersió a la gran barrera de corall!!!!, i tot i que les condicions climàtiques i la visibilitat no eren òptimes, va ser un espectable visual inoblidable; coralls, peixos de mil formes i colors, tortugues......

Des de Cairns ja vam abandonar la costa i vam enfilar cap a l’Outback (desert) australià, fins a Alice Springs, ciutat al mig del “no res”………..rodejada per quilòmetres i quilòmetres de desert roig.

Des d’Alice Springs vam anar a visitar el Kings Canyon, els Olgas i l’Uluru:

- The rock (l’Uluru) és la pedra sagrada dels aborígens; que per cert, els pocs que queden els tenen “tancats” en una reserva del desert, tot i que en vam veure alguns vagant i totalment desubicats, desorientats, com a perduts pels parcs d’Alice Springs. És una enorme pedrota en mig del desert!!!!, i com podeu veure al vídeo, tot i que l’ascens és una mica dur i perillós (gairebé 80 persones han mort intentant pujar), val la pena pujar-hi perque les vistes del desert des del cim són impressionants:



Al desert no solament existeix “la pedra sagrada”, també hi ha el Kings Canyon i els Olgas, que són unes formacions rocoses que els aborígens també tenen com a sagrades; és on porten als difunts perquè els vents s’emportin els seus esperits.
Segurament també recordarem per sempre les vistes del cel i dels estels durant les nits que vam dormir al ras fent vivac al desert.......no haviam vist mai tants estels junts!!!!!

I des del desert australià, la nostra propera parada és Hong Kong, com a via d’entrada cap a la immensa Xina..............

Fins aviaaaaat!!!!!!

HELLO FROM AUSTRALIA!

Ei!, que ja estem al país dels cangurs, .................tot i que encara no em vist cap.

Varem arribar a Sydney i en lloc de “vini, vidi, vinci” nosaltres casi varem fer “vini, vidi.........i casi me quedi”............és una ciutat que ens va encantar; té tots els avantatges d’una ciutat gran i els d’una petita!!!!. I com pot ser això?...........doncs perquè tot i ser una gran urbe, és molt nova (penseu que els europeus van arribar aquí fa menys de 200 anys, i que les esglésies de 150 anys, per ells ja són monuments històrics!!!!.......jajajaja!!!) i per tant dissenyada de manera molt espaiosa i moderna; no hi ha casc antic amb carrers estrets ni cases velles, i com és una ciutat molt horitzontal la densitat de vehicles és baixa i per tant no es produeixen embussos.

La veritat es que el estar passejant pels llocs que tantes vegades em vist a les pel•lícules, l’Opera House, el pont de la badia de Sydney, escenaris de pel•lícules famoses (la darrera pel•lícula de Superman es va filmar als carrers de Sydney!!!), etc, fa que sentis alguna cosa familiar en tot lo que estàs veien.
La nostra intenció inicial era estar 3 ó 4 dies, perquè ja sabeu que nosaltres som més salvatges que urbanites, però finalment vam estar més perquè es una de les ciutats que ens ha atrapat. La veritat es que en mig de la ciutat també pots viure espais naturals molt impressionants com per exemple el famós jardí de la badia de Sydney. Perquè os feu una idea de com aquesta gent viu la natura, als enormes espais naturals que ofereix pots trobar escrit lo següent: “Si us plau, trepitja la gespa, toca les plantes, alimenta als animals....i abraça als arbres!!!”, que us sembla?; aquesta mentalitat a Europa és inconcebible.

Una altra de les realitats d’Austràlia són els backpackers (motxileros) que venen a viatjar, a treballar, a aprendre anglès. Els hostels (allotjament de motxileros) estan plens de gent de tot el món que venen a passar temporades per aquí. Però lo que no tenim tan clar es quin percentatge d’aquests realment estan viatjant, treballant i aprenent anglès,........ i quin percentatge s’estan fotent la vida padre amb els quartos dels seus pares, tirat tot el dia pel hostel i de juerga totes les nits.

Ara estem a Cairns, ciutat situada a la costa est i la base des de on es fan les immersions a la gran barrera de corall australiana. De moment el temps no és bo a alta mar i no em pogut fer encara la nostra immersió!!!!.......però ja caurà, ja!!!!; i ja us ho explicarem!!!.

I des d’aquí tenim intenció d’enfilar cap al centre d’Austràlia fins a Alice Springs, que serveix com a punt de sortida cap al desert, per visitar on es troben els pocs aborígens que queden, l’Uluru (la pedra sagrada), la fauna autòctona.........i no sabem que més ens trobarem!!!!.

Sandra i Xavi

NOVA ZELANDing

Ja fa uns dies que estem per Austràlia però encara tenim molt present la segona etapa de Nova Zelanda. De fet, aquesta fase la vam poder gaudir molt més gracies al bon temps que ens va fer (penseu que a l’hemisferi sud, ara és ple hivern!!!).

En pic vam arribar va ser un contrast bestial amb tot lo que haviam vist fins llavors a sudamèrica; i es que quan vam arribar a Auckland ens vam trobar amb tot lo contrari de lo que haviam estat vivint durant sis mesos; una ciutat completament nova, moderna, neta, amb llums per tot arreu, aparadors fantàstics, centres comercials plens de gent,.............en contrast amb les ciutats velles, brutes, fosques, cotxes que cauen a troços, mercadets pel carrer amb totes les coses per terra...........
Vam estar 3 ó 4 dies i ja vam marxar a fer ruta pel païs........

L’illa del nord de Nova Zelanda, que es la que nosaltres vam recorrer, és com un aparador de paisatges, on pots veure: extensions enormes de terreny verge, volcans, magma en erupció, geysers, platges desèrtiques, acantilats, pastos, coves, poblets en mig del no res; en fi un regalet pels sentits.
Tot i això, degut al fred no vam poder fer tota la natura que ens haguès agradat; haurem de tornar una altra vegada!!!.......jajajaja!!!

Ens vam fer una ruta a la nostra mida i vam poder veure els raconets, parar-nos a les platges o poblets que mes ens cridaven l’atenció, gracies a la campervan que vam llogar i en la que vam viure durant casi 3 setmanes!! (fragoneta condicionada per dormir, menjar, cuinar..........però sense WC ni dutxa; que ens teniam que colar als lavabos dels McDonalds!!!!......jajajaja!!), la veritat es que la millor manera de conèixer aquest país, al teu ritme i sense preses.

La imatge general que ens emportem es positiva. Es un país molt verge, molt molt net (no hi ha absolutament res tirat al terra; mai!!!), la gent es molt amable, de vegades extremadament amables. Un dels records que segurament no sens oblidarà és el d’un matí quan esmorzàvem en una platja a la vora de la nostra furgo de hippies, i tots els que passaven pel nostre costat els hi semblava superbona idea que traguéssim les nostres cadires, que féssim un cafè i ens cuinéssim uns ous remenats, i pa amb tomata i oli d’oliva!! a la “seva” platja. El que no oblidarem d’aquest matí és quan una de les veïnes ens va treure unes galetes de xocolata que havia fet ella mateixa per que acompanyéssim el cafè!!!... Ells són uns ruteros de caravana i els encanta que la gent ho sigui.

I apart de paisatges i natura, són els reis dels esports raros i d’aventura: jumping, kaying, rafting, hiking,, biking, bunging, climbing, mcdonaling, boating, diving, pincking, sofing, skydiving, triskoling, thrilling, jetboating, swiming, karting, parasailing... etc, etc..... se tiren de tot arreu, es penjen d’un munt de coses rares, es posen dintre de coses extranyes.............això sí, a canvi d’una pasta gansa. I com segur que os imaginareu, nosaltres nomes vam “practicar” els que no costaven ni un duro!!!..........es lo que té viatjar com un hippie-pollòs!!!......jajajaja!!!

I ara..........Australia, que ja os podem anticipar que Sydney és una ciutat increïble i que ens està agradant molt............ja os explicarem..........

Xavi i Sandra

NOVA ZELANDA.........a les antípodes!!!

UNA PASSADA RAPIDA PER ARGENTINA...

Argentina, un altre país enorme de Sud Amèrica.

Per falta de temps y perquè es un dels països cars de Sud Amèrica per a als motxileros hem fet una passada ràpida, però no per això menys intensa.

Ja us va contar el Xavi que travessar la frontera Bolívia - Argentina no va ser fàcil, però un cop aconseguit desde La Quiaca, el primer poble argentí amb frontera boliviana ens vam “embarcar” en un bus de nit que ens va portar fins a Salta. Quan vam arribar a la estació un bon esmorzar argentí: cafè amb llet amb mediaslunas ( reposteria per un tubo) i unes 4 hores més de bus cap a Cafayate.

Per cert, tema busos deunidó... i no parlo precisament d’Argentina aquí eren un luxe, si no de tots els quilometres que els nostres panderos han aguantat fins ara amb catxarros varios per America Llatina... en fi... no em desvio més del tema....

Cafayate, un poble que es conegut pel seu vi, formatge, paisatges i pel que vam poder observar per la tranquil·litat que es respira al poble, ei!! que s’enganxa eh!!

Aquí va ser on vam veure el primer partit que jugava Argentina al Mundial, “son unos locos del futbol”. Quina passió boja que tenen tots el argentins pel futbol... Sol cal que us digui que al poble de les 11 del matí a la 1 del mig dia (durant el partit) tot estava tancat o fora de servei...

A Cafayate també va ser on ens vam menjar el nostre primer asado argentino regadet amb un vi de la zona, ah!! i per postre vam anar a la geladeria artesanal on es va inventar el gelat de vi, uuuuuummmmmmm..... bonissisiimm!
Respecte al paisatge hi ha una quebrada on hi ha formacions rocoses amb diferents formes, com per exemple: el sapo, la garganta del diablo, las tres cruces, el fraile...
També hi ha unes casacades, (molt difícils de trobar sense guia) cerros, pintures rupestres, vinyes... Molt bonic i sobretot ens va semblar molt agradable aquest lloc.

Després de passar més dies dels previstos a Cafayate gaudint de la qualitat de vida sense preses ni estres, un altre cop de bus direcció al sud, més concretament a Tucumán.
Es una ciutat que no li vam trobar res de l’altre món, vam decidir fer un caminata per un cerro que hi ha a prop de la ciutat. Uf!! Pujada, pujada!! però amb recompensa, vam poder gaudir de bones vistes i d’un camí molt variat.

Seguint amb el nostre medi de transport habitual, el bus, ens vam traslladar a Córdoba. Es una de les ciutats importants d’Argentina, tant per dimensions com per moviment ecónomic, cultural... (està amb competició amb Rosario).
El que més ens va impressionar va ser l’arxiu de memòria històrica; un edifici on antigament es practicaven tortures i assassinats a molts dels ciutadans que estaven en contra i ho manifestaven o no amb la ultima dictadura que hi havia en aquell moment.
Molt interessant però com us podeu imaginar alhora esgarrifant.

Durant la nostra estància a Cordoba va coincidir amb el segon partit d’Argentina al mundial. Quina bojeria, passió desmesurada pel futbol... Aquí va ser on ens vam assabentar que la gent deixar d’anar a la feina per veure el partit, els nens no van al ni a cole ni a l’institut, i si hi van es perquè els hi han posat una pantalla on es veurà el partit.
No es impressionant que un país es paralitzi per un partit de futbol??

No vull deixar de mencionar a l’Eduardo, un couchsurfer que ens va acollir a casa seva i on vam tenir l’oportunitat de parlar amb ell i el seu germà de l’Argentina actual.
Molt majos els dos!

Us explico amb quin medi de locomoció vam arribar a Rosario? ... Comença per b- i acaba per –us. Jajajajajaja!
Amb aquesta ciutat també vam estar molt ben cuidats, estavem casa de la iaia i la tieta de l’Analia (cunyada).
Fins aquest punt del viatge no ens havíem iniciat al ritual del mate. No es tan sol prendre la infusió i ja està... Quan vas de visita a casa d’algú, l’amfitrió es el que se n’encarrega de preparar el mate per tothom una i altra vegada, ho fa de forma ordenada, es a dir, omple el recipient (mate) amb la palleta metàl·lica (bombilla) una vegada per cadascú repetidament fins que un ja en té prou. I evidentment, no van faltar les factures (reposteria però de la bona!)
La ciutat de Rosario està de cara al gran riu Paranà, es on es celebren moltes de les events importants de la ciutat, precisament quan hi vam estar nosaltres es celebrava el “dia de la bandera” i va anar la Presidenta del país, la Sra. Kitchener per assistir als actes oficials.
Amb un to de xafarderia: crec que aquesta dona està enganxada al botox, uns pomuls falçots, la cara estirada com una mala cosa, llavis com a botifarrons...

Per arribar a Buenos Aires volíem esquivar el bus (colectivo) i agafar un tren, però no ho vam aconseguir.
A Argentina pràcticament tothom es trasllada amb colectivos, el tren es més barat, però hi ha molt poques línies, molt poc freqüents, les estacions estan mig abandonades i el més greu es que diuen que saps quan comences el viatge però no saps quan l’acabaràs. Es probable que s’espatlli el tren i et quedis tirat a les vies durant bastantes hores. Així, que no ens va quedar un altre remei que tornar a agafar el bus,

La capital, Buenos Aires, ciutat enorme on hi ha el motor principal del país.

Aquí, també vam tenir la sort d’estar a casa d’un argentí, l’Alejandro, amb el que vam mantenir una conversa molt interessant sobre la ciutat i el país, ens va ajudar a fer-nos una idea més acurada del que son els argentins, les seves costums, idiosincràsia, la política, inflacions varies...

El nostre amfitrió també ens va aconsellar molt bé per fer ruta turística: el barri de la Boca, Caminito, barri de Sant Telmo, Plaza de Mayo, Obelisco, Av. Florida, carrerons, cafès, llibreries... La veritat que amb el poc temps que teníem ens va condir bastant. De fet també vam tenir temps per veure el tercer partit d’Argentina al Mundial, pantalla gegant amb un plaça important de la ciutat, milers de persones, tota una experiència. I evidenment la ciutat paralitzada.
Pero no es dels pitjors paisos, l'Andre un noi brasiler ens va contar que a Brasil es molt mes exagerat, deixa de funcionar fins al transport public.

I com acomiadament de la capital i el país; sopar amb una pizzeria tradicional de Buenos Aires i gelat de gelateria artesanal de veritat. Boníssimes les dos coses.

Bé, i aquí acaba la primera etapa del nostre viatge, deixem Amèrica Llatina per anar a Oceania, primera parada Nova Zelanda. Ja us contarem que tal el canvi.

Ciao boludos!



Sandra

Bolívia, una país als núvols!!!

Hoooola a tots una altra vegada!!!!
Ni ens em esfumat del planeta ni hem decidit no publicar més les nostres intimitats al blog.........simplement es que durant aquest dies hem estat viatjant per Bolívia i realment les connexions a internet són lentiiiiiiiiisimes........... En aquests moments estem viatjant en un bus nocturn (així ens estalviem pagar una nit de dormir....jeje!!!) des de la frontera Boliviano-Argentina; on per cert, hem estat “retinguts” durant 24 hores.........jajaja!!!

Bolívia és el país més pobre del continent i l’anomena’t Nepal de sud-amèrica i l’hem recorregut per la seva espina dorsal, es a dir recorrent tota la cordillera Andina central: des de La Paz a Potosí, des d’allí a Sucre, desprès a Uyuní, a Tupiza i finalment a Villazón (a la frontera amb Argentina).

LA PAZ Ès la capital més alta del món; 4000 metros snm!!!!!!!! És una passada per que passeges “tranquilament” per la ciutat i notes com t’ofegues per la falta d’aire.
Bolívia és el país més pobre de sud-amèrica i realment La Paz li fa els honors; és una ciutat on la gent és rural, hi ha molta vida de carrer i la gent es veu totalment indígena.

Aquí vam fer un descens en BTT per “la carretera de la muerte” o “la carretera más peligrosa del mundo”, que si feu una búsqueda de les imatges que hi ha penjades per internet os posareu les mans al cap: és una carretera que va des del Alto de la Paz (4700 msnm) fins a Coroico (1200 msnm) que ja forma part de l’Amazònia boliviana. El descens dura unes 5-6 hores i es recorren uns 80 km en els que vas veient tots els paisatges possibles i patint tots els climes existents: a 4700 m fot un fred que pela, pràcticament no pots respirar per la falta d’aire, hi ha neus perpètues i no existeix pràcticament la vegetació; i a la selva amazònica fa una calor anguniosa, respires perfectament i la vegetació existent és exuberant!!!

POTOSÍ Sí sí, existeix!. Segur que heu sentit alguna vegada la expressió de que “algú o alguna cosa valen un potosí”.
És la ciutat de la que a partir del segle XVII es va extreure pràcticament tota la plata que va arribar a Espanya des de “les amèriques”; tanta que diuen que es podria haver fet un pont de plata des de Potosí fins a Espanya. Al segle XVIII hi havia un carrer a Potosí que estava adoquinat tot amb plata!!!!
I tota aquesta plata es va extreure, i es continua extraient, d’una única muntanya que anomenen Cerro Rico.
Nosaltres vam visitar l’interior d’aquesta mina i tot i que os hem penjat alguna foto que vam fer a l’interior i que os explicarem les condicions en les que allí es treballa, mai os podreu fer una idea de lo duríssimes que són les condicions al seu interior:
• Per començar os direm que a la part de la mina que nosaltres vam accedir estàvem a 4200 msnm i sense ventilació forçada. Això vol dir que nomes tens la mitat d’aire que respirem a Lleida i a més a més la quantitat de pols que hi ha en suspensió és elevadíssima, i afegit a una temperatura d’uns 35 ºC. Hi va haver un moment en el que vaig tenir que “parar” a agafar aire perquè literalment m’ofegava (tot i que ja estàvem força ben aclimatats a l’alçada i que la meva capacitat pulmonar i la meva capacitat aeròbica són bones).
A que les condicions són dures?. Doncs ara os explicarem el tipus de gent que hi “treballa” i les condicions en les que ho fan: A la mina hi treballen nens de 12 anys i padrins de 60, evidentment sense cap tipus de protecció respiratòria ni cap ajut mecànic; ho fan tot a mà: piquen la roca manualment, arrosseguen les vagonetes manualment i carreguen el mineral amb pales manuals!!!!......... Durillo eh!!.
Doncs això no es tot; treballen en torns de 8 hores ININTERROMPUDES. I que vol dir això? Doncs que durant aquestes 8 hores NO surten de la mina, NO mengen res i NO veuen res!!!!
Ah!, i evidentment, si tenen un accident i no poden treballar doncs no cobren res!!!

Doncs sí, això és real i s’està produint al segle XXI. Nosaltres ens vam quedar bocabadats i amb una sensació de ràbia, ira, desconcert i pena increïbles.


SUCRE Es una ciutat “europea” on pràcticament tot hom vesteix com a Europa i tenen un “look” europeu. La veritat es que quan vegeu les fotos ja os donareu conte de que el contrast és sorprenent.
Es la capital administrativa del país i la veritat és una ciutat molt bonica i plena de cases i edificis colonials.
Per les rodalies hi ha unes valls volcàniques amb unes formacions espectaculars i vam aprofitar per fer un trekking de 2 dies en el que vam fer dos “amics” molt especials!!........jajaja!!; dos gossos que ens van sortir a boixir al camí quan passàvem per un dels pobles que vam travessar i que a mi em van cagar de por, i que no sabem exactament com ni perquè, però es van posar a caminar a la nostra vora i ens van acompanyar els dos dies, fins i tot dormint al ras a la porta de la cabana on vam passar la nit, i “defensant-nos” de tot hom que es volia atansar a nosaltres i amb una fidelitat i obediència a absolutament tot el que els hi manàvem!!. El segon dia del trekking vaig estar una mica fotudot de la panxa i no vam poder fer a peu tota la distància que volíem caminar i vam tornar amb el transport habitual que utilitza la gent del país...................
................sí sí, són camions i la gent va carregada a la caixa igual que els animals a Europa, millor dit, pitjor que els animals a Europa perquè van a la intempèrie, passant fred, menjant pols, i tirats pel terra un a sobre del altre.

UYUNI Aquí vam venir a veure un salar (un desert de sal) que realment va ser un espectacle impressionant (os hem penjat alguna foto i aquest vídeo)
És una extensió “infinita” de sal en els límits del qual hi ha un volcà de casi 6000 metros i que vam intentar pujar però no va ser possible perquè no teniam temps material. Aquell dia però ens vam donar conte que estàvem pujant per la ladera del volcà, a 4500 msnm i anàvem frescos com una rosa...........teníem un nivell d’adaptació a l’alçada brutal!!!. Llàstima que tot això es perd perquè si no al arribar a Lleida fotriam unes rutes de BTT i unes caminates que ens sortiriam del mapa.........jajajajaja!!!!!

TUPIZA Continuant cap al sud per anar a buscar la frontera amb l’Argentina vam fer una parada en aquest poble en el que sembla totalment que estàs al Far West!!!!. Allí vam fer una excursió a cavall per les quebrades i per les muntanyes de les rodalies, i la veritat es que ens va encantar i vam tenir tota la sensació de que estàvem a l’oest americà.

VILLAZÓN És el poble fronterer amb l’Argentina pel que tens que travessar un pont, i justament a la meitat està la frontera.
Aquí ens vam sentir igual que el Tom Hanks a la película “La terminal”. Ja os expliquem el perquè...........jajajajaja!!:
Com ja os he dit, és un pont que travessa un riu, justament a la meitat està la frontera i a cada extrem del pont hi ha el control de duana de Bolivia i de Argentina respectivament. Nosaltres vam arribar carregats amb les nostres motxiles i feliços com dos anissos per la banda Boliviana i vam anar al control de migració per efectuar, com a qualsevol frontera de qualsevol país, els tràmits de sortida del país i que bàsicament es redueixen a omplir algun formulari i que el funcionari et posi el segell de sortida del país al passaport...........
Quan li entreguem els passaports al funcionari de turno ens diu que no ens pot posar el segell que ens autoritza a sortir del país perquè en el nostre passaport no hi consta el segell d’entrada a Bolívia i que per tant hem “quebrantat” la frontera del seu país. Nosaltres molt sorpresos agafem els passaports i comprovem que efectivament no tenim el segell d’entrada al país, però podem acreditar amb el bitllet d’avió que vam entrar a Bolivia de manera legal per l’aeroport de La Paz i que com a qualsevol altre aeroport internacional, vam passar tots els controls i que el funcionari que ens havia revisat els passaports no ens hauria posat el segell d’autorització d’entrada, i que per tant no era culpa nostra i es tractava d’una negligència del funcionari en qüestió............ Jajajajaja!, doncs sí, aquesta lògica funciona al primer món però no al tercer!!! La resposta que vam obtenir va ser que era culpa nostra i que estaven en situació il•legal al país i havíem pagar una multa o tornar a La Paz a regularitzar la nostra situació!!!! Automàticament, i pardillos de nosaltres per seguir pensant que tot el món funciona com el primer món encara que conscients que aquí la corrupció està a l’ordre del dia i que per tant no estàvem disposats a pagar ni un boliviano, vam dir que no estàvem en absolut d’acord i que volíem parlar amb el responsable i posar una reclamació formal. Jajajajaja!!!!...........responsable?, reclamació?.............en aquests paíssos no saben el que es això.
Total, que desprès d’un fort enfrontament verbal (i desprès vam ser concients de que ens vam exposar a ser detinguts) vam dir que no estàvem disposats a tornar a La Paz perquè implicava tornar a travessar tot el país dos vegades. Impossible!!!!!! I que nosaltres creuàvem el pont i marxàvem de Bolivia.
I ens va sorprendre que desprès de tant jaleo no ens van posar cap impediment............

........Arribem a l’altra punta del pont i més xulos que ningú, li donem el passaport al funcionari argentí per poder accedir a Argentina. I amb la parsimònia que caracteritza a aquest col•lectiu comença a buscar pel nostre passaport i ens diu que no tenim regularitzada la sortida de Bolívia i que per tant no ens pot deixar entrar a Argentina!!!................òstia!!!!!, érem com el Tom Hanks a la pel•lícula “La terminal” però en lloc d’estar “atrapats” en una terminal d’aeroport, estàvem atrapats en un pont al mig del no res!!!!!

Uuuuuufffff!, la cosa es posava peluda i ja vam veure clarament que teníem un problema!!!.
En aquells moments, la única via que ens quedava era tornar a “colar-nos” a Bolívia i anar al cònsol d’Argentina a demanar un visat extraordinari d’entrada a Argentina; imagineu-vos la paperassa i el temps d’espera que pot implicar això............
I quan ens dirigíem cap al consolat Argentí, vam tenir la sort d’equivocar-nos d’edifici i van anar a parar a un home que era un missioner colombià i que quan li vam explicar el nostre problema ens va dir que coneixia a un capellà espanyol de Jaen (el padre Manolo) que estava a la banda argentina i que potser podria intercedir per nosaltres amb els funcionaris de la frontera. Jajajaja!!!!!..........i no os ho creureu; aquest colombià (el hermano Jaime) ens va fer passar ilegalment per la frontera un parell de cops per anar a parlar amb el padre Manolo, que va intercedir per nosaltres amb el consol bolivià a l’Argentina (tot i que sense resultat positiu) i ens va portar a veure a l’Estela, que és una noia argentína molt amable i molt eficient, i que ens va conseguir el visat d’entrada a Argentina en nomès 24 hores; tot i la negativa del comandant de l’exèrcit argentí a la frontera, durant les quals vam tornar a travessar la frontera de manera il.legal dos o tres cops amb l’hermano Jaime ................ jajajajaja!!!!!. Fins i tot va ser el padre Manolo el que va tenir que travessar la frontera amb una furgoneta per anar a buscar les nostres motxiles, perquè nosaltres, oficialment, ja no podíem entrar a Bolívia.........jajajaja!!!!

I així és com vam finalitzar el nostre pas per Bolívia, tot i que oficialment no hem estat mai allí!!!........jajajaja!!!!!

I ara..............cap a l’Argentina!!!!
Fins a la propera!!!

ECUADOR PLUJÓS!!!

Ecuador, un país molt recomanable per tot aquell que li agradi l'aventura i la naturalesa.
Hi ha amazonia, costa i altiplano amb molts volcans (com per exemple, el Chimborazo que és el més alt del món i el Tungurahua que és el actiu més alt del món).
Nosaltres desafortunadament no hem pogut gaudir de tot el que ofereix el país degut a les condicions climatològiques que hem trobat..........
Tot i això hem estat a la meitat justa del món, hem fet trekkings d'alta muntanya, BTT i caminates per parcs naturals.


Si hi aneu durant la estació seca el podreu gaudir al 100% en molt poc temps perquè és molt petit i val molt la pena.
Us deixem uns documents gràfics.........jajaja!!!

Per cert; demà ja marxem cap a Bolivia!!!



Parc Nacional El Cajas_1 (Cuenca)


Parc Nacional El Cajas_2 (Cuenca)


Pailón del Diablo (ruta BTT Baños-Puyo fracasada per la pluja)


Ruta scrambling Rucu-Pichincha (Quito)

Sandra i Xavi

....I MÉS PERÚ!!!

Hooola a tots!!!! Hem estat uns quants dies off-line però ja tornem a estar aquí una altra vegada!!!! Uuuuffff!!! hi ha moltes coses que explicar......... Tal i com os va avançar la Sandra, vam anar a fer un trekking recorrent part del Camino Inca fins al Machu Pichu, es a dir els camins que recorrien els Chaskys (eren els missatgers Incas) per portar les notícies des de qualsevol lloc de l’imperi Inca fins al Machu Pichu. Han set 4 dies en que la veritat es que les vistes han set espectaculars, tot i que pel nostre gust era massa turístic i massa light (hauríem preferit no trobar a tants turistes i haver caminat una mica més; les etapes de 7- 8 hores teòriques de caminata, nosaltres les fèiem en 3–4 hores, jajajajaja!!!!. Arribàvem els primers als punts d’acampada i ens quedava toooota la tarda lliure. Al final, però, va valer la pena i l’arribada al Machu PIchu va ser “espectacular”.....


Desprès d’això vam anar cap a Iquitos que és una ciutat enclavada en plena selva amazònica, i el canvi de paisatge, de clima i de tipologia de ciutat ens va sobtar molt; era com si haguéssim canviat de país. Des d’Iquitos ens vam embarcar en un vaixell que remunta l’Amazones fins a Yurimaguas; van ser tres dies “vivint” en una hamaca en la coberta del vaixell. Són uns vaixells amb tres cobertes, la inferior destinada a “mercaderia general” (vaques, tocinos, peix, fruites, begudes, mobles, vehicles, .......) i les dos superiors són dos superfícies diàfanes amb uns ferros enganxats al sostre des de on els passatgers hem de penjar la nostra hamaca. Durant la travessia, les activitats a fer eren: esperar l’hora del ranxo per jalar, dormir a l’hamaca, conversar amb la resta de passatgers i sobretot gaudir del paisatge; imagineu-vos les riberes completament selvàtiques, una posta de sol enmig de la selva amazònica navegant per l’Amazones..........i les parades a diferents poblats on els seus habitants pujaven per oferir tot tipus de fruites i menjars de la selva. Un cop acabat el “creuer del amor”........jajajaja!!!, vam tornar a enfilar cap a la costa peruana, fins a Màncora (17 hores en un bus destartalat i per unes carreteres de “malamuerte”, amb uns xofers que semblen kamikaces) , que es la població amb una de les millors platges de Perú, però que sincerament era una platja que a nosaltres no ens va semblar res del altre món........ visca el litoral català!!! I des d’aquí; sorpresa!!!!!: CANVI DE RUTA AGAIN!!!!!. No marxem cap a Xile; ens hem dirigit cap a Equador (de fet estem escrivint aquest comentari fent un caputxino a Cuenca).........i des d’aquí anirem cap a Bolivia!!!!; però de tot lo que farem ja os anirem mantenint informats!!!!. Bé, us deixem ja perquè em d’anar a descansar que demà ens en anem a fer un trekking a més de 4000 msnm, pel PN de Cajas............. Adeeeeeeuuu!!!!!!

Xavi i Sandra

PERÚ

Hola des de Perú!!

Bé ja portem uns dies per Perú, com podeu imaginar no ens hem quedat quiets.

L’arribada va ser per Lima on ens vam estar uns dies organitzant la ruta que faríem, i bé, visitant la ciutat: el barri coster de Miraflores i el caòtic centre de Lima, on els carrers estan plens de restaurants, botigues, paradetes de carrer, gent oferint-te coses com pírcings, tours... Però el més impressionant son els colectivos o combis, son unes furgonetes que fan servir com a transport els Peruans, n’hi ha mil pels carrers, i a cada una de elles porta un “gritón” que es el que treu el cap per la finestra i et va cridant la ruta que fa el combi:
Ex. Arequipa!! Ariquipa!! todo Tacna!! Venga, venga, sube, sube!!! (ei! però amb una velocitat i amb un volum que te mueres).

I de Lima amb un bus cap a Nazca o Nasca com diuen ells. Quin viatge més impressionat, pur desert. Si, aquí es el desert on hi ha les línies que sol es poden veure des de l’aire i que actualment encara no es sap perquè es van fer, si per un motiu religiós, astronomia, per marcar rutes... en fi, continuen en ello.
Nosaltres com a bon motxileros no vam agafar cap vol per veure les linies, vam anar amb un mirador que hi ha al mig de la Panamericana per veure dos de les figures de les moltes que hi ha. Això si, desprès vam anar amb un planetari perquè ens expliquessin bé de que anava la cosa., la veritat es que va ser una visita molt profitosa.

Cop de bus i cap Arequipa, una cituat que està propera al Cañon del Colca i rodejada de volcans, el mes important o si més no el mes anomenat el Misti..Aquí nosaltres vam apostar per un trekking per el Canó del Colca. Uaaaaauuaaaahhh!!!!!!! com ens va agradar, tema vistes no cal que ni les anomeni, genials. També vam poder conviure amb la gent dels poblets del Colca, anàvem amb una guia que ens explicava coses de la cultura del canó i tot el relacionat al la fauna i flora. Que tecnològics que som al primer món , però que poc sabem del que ens ofereix la natura. Amb 4 dies aviats pel camp, vam veure plantes que servien com a xampús, digestius, antisèptics, antidiarreics, per fer-se mascaretes, per abaixar inflamacions... Animals que t’avisaven quan està apunt de fer-se de nit....res, que em vaig sentir com una mica inútil.
Al Canón també vam tenir l’oportunitat de banyar-nos amb unes aigües termals naturals, quin plaer!!!!!

El pròxim punt del nostre itinerari: el Puno, ciutat que està banyada per el Llac Titicaca.
Aquí vam tenir l’oportunitat de navegar per el llac i visitar diferents illes:
Los Uros, son unes petites illes artificials que estan fetes d’uns matolls que se’n diuen totoras , i a cada una d’aquestes illes i viu una familia.
Amantani, una illa del llac on vam tenir l’oportunitat de compartir sostre i menjar amb una familia que viu allí, bona experiència tambè.
Taquile: una altra illa, molt turística, i que es patrimoni de la humanitat per els teixits que fan.

I ara estem al Cuzco per demà començar el Camino Inca, tenim ganes però ens sentim una mica estafats, ens han fotut una pasta per 4 dies!!! Bé, ja explicarem al pròxim comentari.

Au!! Hasta la siega!!
Sandra

Aaara sí: Brasiiiil……♫paparaparaparapaaaa♪

Ja hem trobat el Brasil dels topics: platges fantàstiques plenes de culs i pits esculturals i de músculs bronzejant-se (Ipanema, Copacabana), platges a peu de la selva a illes paradisiaques, el cristo del Corcovado, el Pao de Açucar, las favelas de Rio, el futbol a Maracaná, el carnaval i la samba del Sambodromo, etc, etc, etc.
(Bé, almenys dels tòpics que nosaltres teníem al cap..........)

Aprofitem per escriure ara que estem “tirats” al aeroport esperant que surti el nostre vol cap a Lima, el viatge continua!

Doncs això, desprès de 3 setmanes finalment hem trobat el Brasil dels tòpics, i la veritat es que efectivament aquest Brasil existeix (al igual que existeix la Espanya del flamenco i de les corrides de toros) i és fantàstic, però també existeix un altre Brasil desconegut, al menys per nosaltres i fins ara, com es el Brasil pluriracial, el Brasil interior, el dels parcs naturals de muntanya, el de tardes fredes i plujoses i matins enboiratss..........

Aquests últims dies hem estat a Rio i a Ilha Grande, una illa fantàstica que és un oasi de pau i de tranquil•litat amb platges fantàstiques (aquí estan les dos millors platges de tot Brasil; la platja de Lopes Mendes i la de Dois Rios i les millors platges que nosaltres haviem vist mai) i per on no circulen vehicles!!!; sí sí, nomes hi ha el cotxe de la poli, bombers i ambulància...............

A Rio, la veritat es que tot i que és exactament tal i com l’hem vist per la tele, doncs val la pena passejar per les platges d’Ipanema, Copacabana, Leblon.............per veure que tal i com diuen els Carioques (la gent de Rio), allí és on es produeixen TOTS els esdeveniments de la ciutat. Tot gira al voltant d’aquestes llarguíiisimes platjes, que tal i com hem vist per la tele, estan plenes de cossos fantàstics (això sí, diuen que la majoria operats eh!!!) i de tot tipus de gent en perfecta barreja; guiris, motxileros, gays, hippies, pijos, gent gran, gent jove, pobres, rics, gent fent esport fanàticament i gent amb pinta de mai han fet ni mai en faran, etc, etc, etc..................

També vam visitar una favela!!!!!, sí sí, ja sabem que os estareu posant les mans al cap però evidentment ho vam fer de la ma d’una persona acceptada i respectada a la favela Rocinha (segons ens van dir és la més gran de Brasil). La veritat es que va ser una experiència increïble...........uuuffff!!!, impresiona molt veure aquell monstre des de dintre i lo que t’expliquen in situ, i pots veure amb els teus ulls. Un cop ets allí dintre pots percebre perfectament que una favela té les seves pròpies lleis, gerarquies, status i manera de funcionar, i que estàs completament “indefens” en aquell món. Realment es palpa que allí dintre no ets ningú i que ningú de fora podrà fer res per tu en cas de necessitat.................. Tot i que hi ha gent (ONGs amb projectes socials) que està treballant perquè això canviï. ..................una altra experiència que segur que tampoc oblidarem.

I aquests darrers 4 dies ja haureu vist que hem estat a Ilha Grande, on vam anar a fer una mica de panxing, però com ja sabeu com som; no hem parat en els 4 dies!!!!. Ens hem pegat unes pallisses de caminar per arribar a platges DE PEL.LICULA a les que nomès es pot arribar per terra, patejant més de mig dia (i l’altre mig per tornar), o amb vaixell. Nosaltres evidentment vam escollir la primera opció perquè és la que no costa diners; que ja sabeu que estem donant la volta al món però amb una ma al davant i l’altra al darrera, eh!!!.........jajajaja!!!. Bé, per això i perquè la satisfacció d’arribar a aquells indrets desprès del gran esforç creiem que encara és molt més gran i la impressió que crea a les nostres retines és més profunda.

També os deixem un recull de les fotos, tot i que ha set molt difícil triar quines eren les millors...........

I com ja hem dit al principi, ara cap a Perú, a visitar el Titicaca, a viatjar per l’amazones, a “patejar” el camino Inca des de Cuzco fins a Machu Pichu.................dons això, a seguir viatjant per continuar amb el nostre somni.......

Sandra i Xavi

HO HAVEU VIST???

BRASIL ??

Deu dies per Brasil i encara no hem vist ni una platja, no hem begut Caipirhina, cap festa amb ritme de Samba, res de futbol, l’Amazona ens queda a kilòmetres i kilòmetres…

Que hi ha més per Brasil?

De moment hem vist: Sao Paulo, una ciutat que no ens acabat d’agradar, l’hem trobat poc cuidada, que bruteja, i bé, tot allo que et pots trobar de cru d’una gran ciutat: gent dormint pels carrers, borratxos tirats per les cantonades, etc.
Després de la gran urbe ens vam traslladar cap a Ouro Preto, una ciutat-poble d’interior, muntanyós i amb molt encant, amb unes costes per carrers que no les havíem vist mai abans. Aquí vam aprofitar per fer excursions pels voltants, vam disfrutar encara i la calor d’unes bones vistes i passatges molt diversos.
La zona es una area de mines, de fet l’estat es diu Minas Gerais, nosaltres vam visitar una antiga mina d’or.
Tercera parada, Belo Horizonte, ciutat enorme a la qual ens vam estrenar amb el menjar a pes. A Brasil es molt típic anar de bufet, hi ha diferents tipus: el que et pesen el menjar i pagues segons al que estiguin els 100 gr., la “churrasqueria” que es un preu fix per endrapar tot el que puguis del bufet mentre també et van passant carns acabades de fer a la brasa i el bufet que nosaltres coneixem amb un preu fix: “come todo lo que puedas”.

El següent que ens espera es un parc nacional on es troba el pic més alt de Brasil i d’allà direcció cap a la costa, Río... i ja us anirem explicant que més trobem pel camí.

Durant aquest temps i gràcies al couchsurfing hem pogut conèixer gent molt interessant i diversa:
A Sao Paulo el Steven i la Patricia, ens van ajudar molt a muntar l’itinerari que farem per aquest país tan enorme.
Ouro Preto ens vam estar a casa de l’Antonio i els seus set companys de pis, uns estudiants d’arts diverses (museologia, restauració, música...). Es una casa, bé, una república com es diuen les cases d’estudiants a Brasil molt animada, sempre hi ha algú tocant algun instrument per la casa i la cuina plena de gent de “paliqueo” i bevent cervesa.
I a Belo Horizonte vam estar a casa del Leo, un noi jovenet, però amb mil histories de viatges, s’ha creuat mitja sud Amèrica fent autoestop ell sol.

I colorín colorado este cuento se ha acabado.


Xavi i Sandra

Acabem Mèxic i comencem Brasil.....contrastos!!!

Doncs sí, ja estem a Brasil. Fa dos dies que vam arribar a Sao Paulo i ara estem camí d’Ouro Preto (és una zona de gran bellesa natural i que és l'antiga vall de les mines d'or on portaven tots els esclaus africans).....
Ja portem tres països visitats i això ja ens permet establir comparacions entre ells i extreure conclussions........

Tal i com os vam dir en el comentari de Cuba, ens va semblar fatal la “presó política” que os vam descriure i en la que vivien aquesta gent, i la falta de llibertat i d’oportunitats que ofereix el comunisme. Però clar, que bonic era fer aquestes crítiques amb un punt de vista d’un europeu que ho te tot i sense tenir la perspectiva de lo que ens trobaríem més endavant........

A Cuba no vam trobar ni un sol nen treballant, ni pel carrer en hores de classe, ni amb una mirada trista. Anaven a la escola, jugaven, i podien ser feliços amb lo molt poc que tenien.
Tampoc vam veure ancians vivint al carrer ni mutilats tirats per les cantonades ni malalts sense poder anar al metge ni poder comprar medecines.
Ningú té res, (bé ningú tampoc; segons ens deien els Cubans, a les mansions dels descendents del Che i de la família del Fidel cada dia entren camions de ningú sap el qué) però tot hom té les necessitats bàsiques cobertes.

En canvi a Mèxic ens vam trobar nens que a partir dels 4, 5, 6 anys estant TOT el dia treballant molt durament (inclús per a un adult) per poder subsistir d’una manera molt indigna. No van al cole, no estudien, no juguen, no riuen........nomes treballen per subsistir en unes condicions indignes; i això és tot lo que faran durant tota la vida.
Desgraciadament, també hi ha ancians i mutilats vivint (sí sí, vivint!!!) al carrer.
Tota aquesta gent no tenen accés a una sanitat ni a una educació.........com ja os he dit, justet subsisteixen en condicions, sincerament, jo crec que pitjor que els animals salvatges.

I paral•lelament a aquestes grans bosses de pobresa, conviuen amb gent com vosaltres i com jo; que tenim de tot i despilfarrem per totes bandes!!!!!!

Doncs desgraciadament, en dos dies que portem a Brasil ja hem vist que en aquest aspecte, també serà “más de lo mismo”..........

A la Sandra i a mi ens va impactar tant que ja hem tingut el debat de,
- qué és preferible?, -
i realment em vist que lo que és criticable del règim Cubà; ho és (falta de llibertat i d’oportunitats). Però lo que és criticable de l’actual model capitalista (la gran discriminació social i la gran diferència de classes; misèria absoluta convivint amb el despilfarro totalment innecesari), també ho és.

I per tant lo preferible crec que no és........ res de tot això!

Per cert, os heu parat mai a pensar lo afortunats que som tant el que està escrivint aquest blog com els que l’esteu llegint?................

Apa!, el que vulgui que hi reflexioni, i el que sapigui,... i pugui,... i tingui ganes de fer alguna cosa al respecte, fantàstic!!!

Ei! I ara no deixeu de llegir el blog eh!!, que os prometo que el proper comentari ja no serà una parrafada filosòfica (creia que tenia que dir-ho) i serà més divertit.........jajaja!!!, que el sentit del humor i la dignitat cal no perdre`ls mai!!!.......jajaja!

Xavi

MÈXIC NATURAL

Primer de tot comunicar-vos que per sort encara estem a Mèxic. El nostre vol cap a Xile era pel pròxim 2 de Març. Des de que ens vam assabentar del terratrèmol estem pensant com ens podem tornar a replantejar el nostre viatge, ja que Xile després del terratrèmol ha quedat bastant destrossat. Quan ho tinguem clar ja us informarem.

Ara mateix estem amb un bus que ens porta des de Oaxaca fins a Puebla, i aprofito aquest “temps mort” per explicar-vos el que hem fet el últims dies que han estat bastant complerts, i lo mes important que els hem disfrutat a tope:

Des de San Cristobal vam visitar la cascada de Misol-ha i Aguazul on ens vam poder banyar amb unes piscines naturals amb molt i molt encant.
Hem travessat amb llanxa el Cañón de Sumidero, que ve a ser un Congost del Montremei però més gran i amb cocodrils, impressionat!
A Oaxaca ens hem estrenat com a Couchsurfers, la Silvia i la seva família ens acollit a casa seva durant uns dies, hem estat molt agust, la veritat es que la experiència ha estat bona i positiva.
A Oaxaca vam agafar un camió (bus) cap a Sierra Norte, on estan els Pueblos Mancomunados: uns pobles molt ben organitzats que ofereixen les seves superserres a tothom que les vulgui visitar. Nosaltres vam fer trekking, bicicleta, ens vam allotjar durant dos nits amb unes cabanes molt ben preparades i amb unes vistes que te mueres!! Aiii.....que bonic!! Ah! i ens vam menjar una truita acabada de pescar especialment per nosaltres, boníssima.
De tornada cap Oaxaca ja teníem preparada una ruta amb bicicleta per els voltants de la ciutat, campo, campo i bones vistes!!
I se m’oblidava, a prop de Oaxaca hi ha un lloc que es diu Hierve el Agua on l’aigua brota de terra i fa que les pedres agafin formes molt particulars, com les cascades de pedra, aquí ens va tornar a impressionar el paisatge natural.

Bé, en definitiva que ens hem d’esquitat de les ganes de tornar a pujar amb una bici, de caminar pel camp i d’estar amb gent de poble amb temps de poder platicar (conversar). Si, uns dies per recordar.
Sandra

MEXICO PROFUNDO!!!

Com ja haureu vist, ja hem abandonat la planuria del Yucatán i ens estem adentran a les muntanyes de Chiapas. El canvi del paissatge, de les seves gents, del clima.........és espectacular!!!
Això és el Mejico profundo; em estat al carnaval, fa un fred que pela per les nits, els zapatistes fotent-li canya per les muntanyes,........i desgraciadament molta, molta pobresa!!
Aquí estarem uns quants dies perque els voltants valen la pena; tenim intenció de llogar unes btt i anar a rodar pels pobles propers a San Cristobal de las Casas, bé, per això i perque ens han agafat un mal estar i unes cagaleres de la muerte........jajajaja!!!. Jo he estat un parell de dies fotut i la Sandra va començar ahir.........però com ja sabeu; No podràn amb nosaltres!!!!!

Ah!, també em modificat el nostre itinerari de països perque fa unes dos o tres setmanes hi va haver plujes torrencials al Perú i es va esllavisar el camino Inca que va des de Cuzco fins a Machu Pichu i que nosaltres teniam intenció de fer-lo amb un trekking de 3 ó 4 dies. Osigui que de Mèxic saltarem cap a Xile.........

Apa!......fins aviat!

Xavi

MÈXIC

Bé doncs ja hem saltat de país, ai, ai, ai!!! que això va molt ràpid; quan ens descuidem ja estem cantant nadales per Lleida...

Quan vam arribar a Cuba ho comparàvem amb Espanya, ara tendim (mes aviat al principi) a comparar Mexic amb Cuba. I que es el que passa?
Doncs que quan vam arribar flipavam... a les botigues hi ha de tot!! per les autopistes no hi ha ni bicis, ni cavalls, ni gent caminat, als parcs la gent es pot connectar a internet by the face (per la cara)... Ei, de veritat un xoc!!

Ara que ja he superat el primer cop al canvi de país, dir que Mèxic té molt encant: les platges del Carib, les ruïnes, la cultura Maya, ciutats amb molta vida, nova gastronomia: amb alguns dels casos molt picant pel meu gust, però amb unos juguitos naturales per porquitos pesitos que te mueres!!... bé, ja us explicarem més de tot i amb més detall quan sapiguem més del pais.

Canviant de tema...
Quina es la conversa que pots mantenir amb un lloc turístic de Mèxic?:

Mexicà: alguna figura de piedra, un calendario maya, una camiseta....?
Nos: no gracias.
Mexicà: es más barato que en el Eroski!
Nos: no, no gracias.
Mexicà: güey le compraste el regalo a la suegra?
Nos: (somriem)
Passen uns segons...
Mexicà: en la siguiente cuadra venden los mejores macheeeetes (amb accent molt mexica).

Com ja veieu a les fotos i als nostres comentaris ens ho estem passant de conya, no patiu per nosaltres!! Jajajajaja.

Hasta la próxima con buena honda.
Sandra

MEJICO LINDO!!!

Primer que res, gràcies, gràcies i gràcies a TOTS pels vostres comentaris al blog. Ens recordem de tot hom en un moment o altre però al llegir els vostres comentaris ens fa molta il.lusió i fa que us tinguem més presents. De nou, gràcies!, I no pareu!!

En segon lloc demanar disculpes als que vareu intentar enviar comentaris al dos últims comentaris nostres, per que ens varem equivocar i no ho varem activar. Ara ja està solucionat i podeu per tant deixar els vostres comentaris al comentari nostre que vullgueu.

També dir-vos a tots que ni quan estàvem a Cuba ens va afectar el terratrèmol d’Haití, ni ara que estem a Mèxic ens estan afectant les inundacions que hi ha per DF; els elements no podran amb nosaltres!!!

Als companys de feina, suposo que ja sabeu que no puc accedir al conte de correu (a Saragossa ja estan en “ello” i la Sònia s’encarrega d’“achuchar”, osigui que fins llavors NO PODRÉ contestar als correus que m’imagino que m’haureu enviat.......

Ja tenim més fotos de Mèxic preparades ossigui que en pic puguem les actualitzarem..........

Fins aviat!

Xavi

CUBA

Que si, que si, estem vius...

Durant la nostra estància a Cuba no hem pogut actualitzar el blog perquè Fidel no ho possa fàcil. A Cuba no hi ha internet i el turista només pot conectar-se als hotels i a preus prohibitius.

En general Cuba i el cubans molt positiu, però Fidel i el seu règim dictatorial molt malament. Com diuen el cubans: "la vida en Cuba no e fasil...".

Respecte a la gent dir que son molt amables, despressos, solidaris, hospitalaris, alegres... Com exemple algunes de les experiencies que hem viscut:

Des d'una senyora que es guanya la vida venen llagostes "d'estrangis" als turistas pel carrer i quan ens l'ofereix li diem que no en volem que el que necessitem es un telèfon per trucar, i ella sense demanar res a canvi ens porta a casa del seu fill perque truquem GRATIS... a una altra que a les 9 de la nit li preguntem on podem comprar fruita i ens diu que ja està tot tancat i ens REGALA part de la seva... i moltisimes més que us podriam explicar.
Això tambè ho fariam a Europa????
Però per l'altra banda, el cubà degut a les penuries i necessitats que passa pel règim al que els té sotmès el Fidel, quan es tracta de negociar amb el turista, sempre intentarà fotre-li el pèl per sobreviure (un metge, un abogat o un enginyer a Cuba guanya 20$ al mes, i un paquetet de sabò per una sola rentada val 1$).
Seriam nosaltres capaços de sobreviure així?
I si ho fessim, ho fariam amb l'alegria que els caracteritza?

Hem recorregut pràcticament tota la illa de est a oest i ens ha ENCANTAT, hem pogut veure els diferents paissatges: enormes plantacions de canya de sucre, ranxos de "vaqueros" (güajiros) extenssisims, platges paradisiaques, muntanyes selvàtiques, plantacions de tabac, de palmeres i l'encant dels seus pobles i ciutats i molt especialment La Habana.

Com creiem que a la vida s'ha de ser agraït, volem agrair a tothom que ens ha fet més fàcil el viatge i en especial al Yandy i la seva familia (hem estat a casa seva, ens han convidat a menjar amb ells, ens han ajudat a organitzar el viatge...). L'Aidé una senyora encantadora que ens va obrir les portes de casa seva i ens va acollir com si fossim familia. Una cubanolleidatana que ens vam conèixer per casaulitat i ens va passejar per La Habana, ens va convidar a un Daikiri a al Floridita i per si no fos prou a casa seva a la festa d'aniversari del seu fill.

Conclusió: experiencia molt i molt positiva i com passa amb els viatges que disfrutes amb ganes de tornar-hi.

!Cuba libre!
Xavi i Sandra

PARTIDA

Lleida 00:50 12 de gener del 2010. HA ARRIBAT EL GRAN DIA!!!! amb unes hores marxem cap a Cuba.

EL plan es el següent: dormir fins allà a les 7 del matí, acabar de tancar motxilles, marxar cap a Barna, agafar un vol a Madrid per fer l'enllaç que ens portarà a l'Habana i a partir d'aquí comença l'aventura.

Continuarà....