UNA PASSADA RAPIDA PER ARGENTINA...

Argentina, un altre país enorme de Sud Amèrica.

Per falta de temps y perquè es un dels països cars de Sud Amèrica per a als motxileros hem fet una passada ràpida, però no per això menys intensa.

Ja us va contar el Xavi que travessar la frontera Bolívia - Argentina no va ser fàcil, però un cop aconseguit desde La Quiaca, el primer poble argentí amb frontera boliviana ens vam “embarcar” en un bus de nit que ens va portar fins a Salta. Quan vam arribar a la estació un bon esmorzar argentí: cafè amb llet amb mediaslunas ( reposteria per un tubo) i unes 4 hores més de bus cap a Cafayate.

Per cert, tema busos deunidó... i no parlo precisament d’Argentina aquí eren un luxe, si no de tots els quilometres que els nostres panderos han aguantat fins ara amb catxarros varios per America Llatina... en fi... no em desvio més del tema....

Cafayate, un poble que es conegut pel seu vi, formatge, paisatges i pel que vam poder observar per la tranquil·litat que es respira al poble, ei!! que s’enganxa eh!!

Aquí va ser on vam veure el primer partit que jugava Argentina al Mundial, “son unos locos del futbol”. Quina passió boja que tenen tots el argentins pel futbol... Sol cal que us digui que al poble de les 11 del matí a la 1 del mig dia (durant el partit) tot estava tancat o fora de servei...

A Cafayate també va ser on ens vam menjar el nostre primer asado argentino regadet amb un vi de la zona, ah!! i per postre vam anar a la geladeria artesanal on es va inventar el gelat de vi, uuuuuummmmmmm..... bonissisiimm!
Respecte al paisatge hi ha una quebrada on hi ha formacions rocoses amb diferents formes, com per exemple: el sapo, la garganta del diablo, las tres cruces, el fraile...
També hi ha unes casacades, (molt difícils de trobar sense guia) cerros, pintures rupestres, vinyes... Molt bonic i sobretot ens va semblar molt agradable aquest lloc.

Després de passar més dies dels previstos a Cafayate gaudint de la qualitat de vida sense preses ni estres, un altre cop de bus direcció al sud, més concretament a Tucumán.
Es una ciutat que no li vam trobar res de l’altre món, vam decidir fer un caminata per un cerro que hi ha a prop de la ciutat. Uf!! Pujada, pujada!! però amb recompensa, vam poder gaudir de bones vistes i d’un camí molt variat.

Seguint amb el nostre medi de transport habitual, el bus, ens vam traslladar a Córdoba. Es una de les ciutats importants d’Argentina, tant per dimensions com per moviment ecónomic, cultural... (està amb competició amb Rosario).
El que més ens va impressionar va ser l’arxiu de memòria històrica; un edifici on antigament es practicaven tortures i assassinats a molts dels ciutadans que estaven en contra i ho manifestaven o no amb la ultima dictadura que hi havia en aquell moment.
Molt interessant però com us podeu imaginar alhora esgarrifant.

Durant la nostra estància a Cordoba va coincidir amb el segon partit d’Argentina al mundial. Quina bojeria, passió desmesurada pel futbol... Aquí va ser on ens vam assabentar que la gent deixar d’anar a la feina per veure el partit, els nens no van al ni a cole ni a l’institut, i si hi van es perquè els hi han posat una pantalla on es veurà el partit.
No es impressionant que un país es paralitzi per un partit de futbol??

No vull deixar de mencionar a l’Eduardo, un couchsurfer que ens va acollir a casa seva i on vam tenir l’oportunitat de parlar amb ell i el seu germà de l’Argentina actual.
Molt majos els dos!

Us explico amb quin medi de locomoció vam arribar a Rosario? ... Comença per b- i acaba per –us. Jajajajajaja!
Amb aquesta ciutat també vam estar molt ben cuidats, estavem casa de la iaia i la tieta de l’Analia (cunyada).
Fins aquest punt del viatge no ens havíem iniciat al ritual del mate. No es tan sol prendre la infusió i ja està... Quan vas de visita a casa d’algú, l’amfitrió es el que se n’encarrega de preparar el mate per tothom una i altra vegada, ho fa de forma ordenada, es a dir, omple el recipient (mate) amb la palleta metàl·lica (bombilla) una vegada per cadascú repetidament fins que un ja en té prou. I evidentment, no van faltar les factures (reposteria però de la bona!)
La ciutat de Rosario està de cara al gran riu Paranà, es on es celebren moltes de les events importants de la ciutat, precisament quan hi vam estar nosaltres es celebrava el “dia de la bandera” i va anar la Presidenta del país, la Sra. Kitchener per assistir als actes oficials.
Amb un to de xafarderia: crec que aquesta dona està enganxada al botox, uns pomuls falçots, la cara estirada com una mala cosa, llavis com a botifarrons...

Per arribar a Buenos Aires volíem esquivar el bus (colectivo) i agafar un tren, però no ho vam aconseguir.
A Argentina pràcticament tothom es trasllada amb colectivos, el tren es més barat, però hi ha molt poques línies, molt poc freqüents, les estacions estan mig abandonades i el més greu es que diuen que saps quan comences el viatge però no saps quan l’acabaràs. Es probable que s’espatlli el tren i et quedis tirat a les vies durant bastantes hores. Així, que no ens va quedar un altre remei que tornar a agafar el bus,

La capital, Buenos Aires, ciutat enorme on hi ha el motor principal del país.

Aquí, també vam tenir la sort d’estar a casa d’un argentí, l’Alejandro, amb el que vam mantenir una conversa molt interessant sobre la ciutat i el país, ens va ajudar a fer-nos una idea més acurada del que son els argentins, les seves costums, idiosincràsia, la política, inflacions varies...

El nostre amfitrió també ens va aconsellar molt bé per fer ruta turística: el barri de la Boca, Caminito, barri de Sant Telmo, Plaza de Mayo, Obelisco, Av. Florida, carrerons, cafès, llibreries... La veritat que amb el poc temps que teníem ens va condir bastant. De fet també vam tenir temps per veure el tercer partit d’Argentina al Mundial, pantalla gegant amb un plaça important de la ciutat, milers de persones, tota una experiència. I evidenment la ciutat paralitzada.
Pero no es dels pitjors paisos, l'Andre un noi brasiler ens va contar que a Brasil es molt mes exagerat, deixa de funcionar fins al transport public.

I com acomiadament de la capital i el país; sopar amb una pizzeria tradicional de Buenos Aires i gelat de gelateria artesanal de veritat. Boníssimes les dos coses.

Bé, i aquí acaba la primera etapa del nostre viatge, deixem Amèrica Llatina per anar a Oceania, primera parada Nova Zelanda. Ja us contarem que tal el canvi.

Ciao boludos!



Sandra

Bolívia, una país als núvols!!!

Hoooola a tots una altra vegada!!!!
Ni ens em esfumat del planeta ni hem decidit no publicar més les nostres intimitats al blog.........simplement es que durant aquest dies hem estat viatjant per Bolívia i realment les connexions a internet són lentiiiiiiiiisimes........... En aquests moments estem viatjant en un bus nocturn (així ens estalviem pagar una nit de dormir....jeje!!!) des de la frontera Boliviano-Argentina; on per cert, hem estat “retinguts” durant 24 hores.........jajaja!!!

Bolívia és el país més pobre del continent i l’anomena’t Nepal de sud-amèrica i l’hem recorregut per la seva espina dorsal, es a dir recorrent tota la cordillera Andina central: des de La Paz a Potosí, des d’allí a Sucre, desprès a Uyuní, a Tupiza i finalment a Villazón (a la frontera amb Argentina).

LA PAZ Ès la capital més alta del món; 4000 metros snm!!!!!!!! És una passada per que passeges “tranquilament” per la ciutat i notes com t’ofegues per la falta d’aire.
Bolívia és el país més pobre de sud-amèrica i realment La Paz li fa els honors; és una ciutat on la gent és rural, hi ha molta vida de carrer i la gent es veu totalment indígena.

Aquí vam fer un descens en BTT per “la carretera de la muerte” o “la carretera más peligrosa del mundo”, que si feu una búsqueda de les imatges que hi ha penjades per internet os posareu les mans al cap: és una carretera que va des del Alto de la Paz (4700 msnm) fins a Coroico (1200 msnm) que ja forma part de l’Amazònia boliviana. El descens dura unes 5-6 hores i es recorren uns 80 km en els que vas veient tots els paisatges possibles i patint tots els climes existents: a 4700 m fot un fred que pela, pràcticament no pots respirar per la falta d’aire, hi ha neus perpètues i no existeix pràcticament la vegetació; i a la selva amazònica fa una calor anguniosa, respires perfectament i la vegetació existent és exuberant!!!

POTOSÍ Sí sí, existeix!. Segur que heu sentit alguna vegada la expressió de que “algú o alguna cosa valen un potosí”.
És la ciutat de la que a partir del segle XVII es va extreure pràcticament tota la plata que va arribar a Espanya des de “les amèriques”; tanta que diuen que es podria haver fet un pont de plata des de Potosí fins a Espanya. Al segle XVIII hi havia un carrer a Potosí que estava adoquinat tot amb plata!!!!
I tota aquesta plata es va extreure, i es continua extraient, d’una única muntanya que anomenen Cerro Rico.
Nosaltres vam visitar l’interior d’aquesta mina i tot i que os hem penjat alguna foto que vam fer a l’interior i que os explicarem les condicions en les que allí es treballa, mai os podreu fer una idea de lo duríssimes que són les condicions al seu interior:
• Per començar os direm que a la part de la mina que nosaltres vam accedir estàvem a 4200 msnm i sense ventilació forçada. Això vol dir que nomes tens la mitat d’aire que respirem a Lleida i a més a més la quantitat de pols que hi ha en suspensió és elevadíssima, i afegit a una temperatura d’uns 35 ºC. Hi va haver un moment en el que vaig tenir que “parar” a agafar aire perquè literalment m’ofegava (tot i que ja estàvem força ben aclimatats a l’alçada i que la meva capacitat pulmonar i la meva capacitat aeròbica són bones).
A que les condicions són dures?. Doncs ara os explicarem el tipus de gent que hi “treballa” i les condicions en les que ho fan: A la mina hi treballen nens de 12 anys i padrins de 60, evidentment sense cap tipus de protecció respiratòria ni cap ajut mecànic; ho fan tot a mà: piquen la roca manualment, arrosseguen les vagonetes manualment i carreguen el mineral amb pales manuals!!!!......... Durillo eh!!.
Doncs això no es tot; treballen en torns de 8 hores ININTERROMPUDES. I que vol dir això? Doncs que durant aquestes 8 hores NO surten de la mina, NO mengen res i NO veuen res!!!!
Ah!, i evidentment, si tenen un accident i no poden treballar doncs no cobren res!!!

Doncs sí, això és real i s’està produint al segle XXI. Nosaltres ens vam quedar bocabadats i amb una sensació de ràbia, ira, desconcert i pena increïbles.


SUCRE Es una ciutat “europea” on pràcticament tot hom vesteix com a Europa i tenen un “look” europeu. La veritat es que quan vegeu les fotos ja os donareu conte de que el contrast és sorprenent.
Es la capital administrativa del país i la veritat és una ciutat molt bonica i plena de cases i edificis colonials.
Per les rodalies hi ha unes valls volcàniques amb unes formacions espectaculars i vam aprofitar per fer un trekking de 2 dies en el que vam fer dos “amics” molt especials!!........jajaja!!; dos gossos que ens van sortir a boixir al camí quan passàvem per un dels pobles que vam travessar i que a mi em van cagar de por, i que no sabem exactament com ni perquè, però es van posar a caminar a la nostra vora i ens van acompanyar els dos dies, fins i tot dormint al ras a la porta de la cabana on vam passar la nit, i “defensant-nos” de tot hom que es volia atansar a nosaltres i amb una fidelitat i obediència a absolutament tot el que els hi manàvem!!. El segon dia del trekking vaig estar una mica fotudot de la panxa i no vam poder fer a peu tota la distància que volíem caminar i vam tornar amb el transport habitual que utilitza la gent del país...................
................sí sí, són camions i la gent va carregada a la caixa igual que els animals a Europa, millor dit, pitjor que els animals a Europa perquè van a la intempèrie, passant fred, menjant pols, i tirats pel terra un a sobre del altre.

UYUNI Aquí vam venir a veure un salar (un desert de sal) que realment va ser un espectacle impressionant (os hem penjat alguna foto i aquest vídeo)
És una extensió “infinita” de sal en els límits del qual hi ha un volcà de casi 6000 metros i que vam intentar pujar però no va ser possible perquè no teniam temps material. Aquell dia però ens vam donar conte que estàvem pujant per la ladera del volcà, a 4500 msnm i anàvem frescos com una rosa...........teníem un nivell d’adaptació a l’alçada brutal!!!. Llàstima que tot això es perd perquè si no al arribar a Lleida fotriam unes rutes de BTT i unes caminates que ens sortiriam del mapa.........jajajajaja!!!!!

TUPIZA Continuant cap al sud per anar a buscar la frontera amb l’Argentina vam fer una parada en aquest poble en el que sembla totalment que estàs al Far West!!!!. Allí vam fer una excursió a cavall per les quebrades i per les muntanyes de les rodalies, i la veritat es que ens va encantar i vam tenir tota la sensació de que estàvem a l’oest americà.

VILLAZÓN És el poble fronterer amb l’Argentina pel que tens que travessar un pont, i justament a la meitat està la frontera.
Aquí ens vam sentir igual que el Tom Hanks a la película “La terminal”. Ja os expliquem el perquè...........jajajajaja!!:
Com ja os he dit, és un pont que travessa un riu, justament a la meitat està la frontera i a cada extrem del pont hi ha el control de duana de Bolivia i de Argentina respectivament. Nosaltres vam arribar carregats amb les nostres motxiles i feliços com dos anissos per la banda Boliviana i vam anar al control de migració per efectuar, com a qualsevol frontera de qualsevol país, els tràmits de sortida del país i que bàsicament es redueixen a omplir algun formulari i que el funcionari et posi el segell de sortida del país al passaport...........
Quan li entreguem els passaports al funcionari de turno ens diu que no ens pot posar el segell que ens autoritza a sortir del país perquè en el nostre passaport no hi consta el segell d’entrada a Bolívia i que per tant hem “quebrantat” la frontera del seu país. Nosaltres molt sorpresos agafem els passaports i comprovem que efectivament no tenim el segell d’entrada al país, però podem acreditar amb el bitllet d’avió que vam entrar a Bolivia de manera legal per l’aeroport de La Paz i que com a qualsevol altre aeroport internacional, vam passar tots els controls i que el funcionari que ens havia revisat els passaports no ens hauria posat el segell d’autorització d’entrada, i que per tant no era culpa nostra i es tractava d’una negligència del funcionari en qüestió............ Jajajajaja!, doncs sí, aquesta lògica funciona al primer món però no al tercer!!! La resposta que vam obtenir va ser que era culpa nostra i que estaven en situació il•legal al país i havíem pagar una multa o tornar a La Paz a regularitzar la nostra situació!!!! Automàticament, i pardillos de nosaltres per seguir pensant que tot el món funciona com el primer món encara que conscients que aquí la corrupció està a l’ordre del dia i que per tant no estàvem disposats a pagar ni un boliviano, vam dir que no estàvem en absolut d’acord i que volíem parlar amb el responsable i posar una reclamació formal. Jajajajaja!!!!...........responsable?, reclamació?.............en aquests paíssos no saben el que es això.
Total, que desprès d’un fort enfrontament verbal (i desprès vam ser concients de que ens vam exposar a ser detinguts) vam dir que no estàvem disposats a tornar a La Paz perquè implicava tornar a travessar tot el país dos vegades. Impossible!!!!!! I que nosaltres creuàvem el pont i marxàvem de Bolivia.
I ens va sorprendre que desprès de tant jaleo no ens van posar cap impediment............

........Arribem a l’altra punta del pont i més xulos que ningú, li donem el passaport al funcionari argentí per poder accedir a Argentina. I amb la parsimònia que caracteritza a aquest col•lectiu comença a buscar pel nostre passaport i ens diu que no tenim regularitzada la sortida de Bolívia i que per tant no ens pot deixar entrar a Argentina!!!................òstia!!!!!, érem com el Tom Hanks a la pel•lícula “La terminal” però en lloc d’estar “atrapats” en una terminal d’aeroport, estàvem atrapats en un pont al mig del no res!!!!!

Uuuuuufffff!, la cosa es posava peluda i ja vam veure clarament que teníem un problema!!!.
En aquells moments, la única via que ens quedava era tornar a “colar-nos” a Bolívia i anar al cònsol d’Argentina a demanar un visat extraordinari d’entrada a Argentina; imagineu-vos la paperassa i el temps d’espera que pot implicar això............
I quan ens dirigíem cap al consolat Argentí, vam tenir la sort d’equivocar-nos d’edifici i van anar a parar a un home que era un missioner colombià i que quan li vam explicar el nostre problema ens va dir que coneixia a un capellà espanyol de Jaen (el padre Manolo) que estava a la banda argentina i que potser podria intercedir per nosaltres amb els funcionaris de la frontera. Jajajaja!!!!!..........i no os ho creureu; aquest colombià (el hermano Jaime) ens va fer passar ilegalment per la frontera un parell de cops per anar a parlar amb el padre Manolo, que va intercedir per nosaltres amb el consol bolivià a l’Argentina (tot i que sense resultat positiu) i ens va portar a veure a l’Estela, que és una noia argentína molt amable i molt eficient, i que ens va conseguir el visat d’entrada a Argentina en nomès 24 hores; tot i la negativa del comandant de l’exèrcit argentí a la frontera, durant les quals vam tornar a travessar la frontera de manera il.legal dos o tres cops amb l’hermano Jaime ................ jajajajaja!!!!!. Fins i tot va ser el padre Manolo el que va tenir que travessar la frontera amb una furgoneta per anar a buscar les nostres motxiles, perquè nosaltres, oficialment, ja no podíem entrar a Bolívia.........jajajaja!!!!

I així és com vam finalitzar el nostre pas per Bolívia, tot i que oficialment no hem estat mai allí!!!........jajajaja!!!!!

I ara..............cap a l’Argentina!!!!
Fins a la propera!!!